La presó de Lleida (2003)
Lleida:Pagès Editors
Article de Vidal Vidal: Doble viatge al passat (Segre, 8.02.04):
Ho canten cada vespre les tres bessones just abans del Telenotícies: un llibre és l’equipatge per viatjar de nit. Per viatjar en l’espai i en el temps. Hi ha llibres, en efecte, que ens fan anar amunt i avall per la dimensió temporal. Cap al futur o cap al passat: la ciència-ficció o la novel.la històrica.
Dues de les nostres plomes més respectades acaben de treure sengles novel.les històriques. De més jove d’edat a més jove d’esperit, Albert Vilaró i Josep Vallverdú s’han embarcat en l’aventura de recrear uns episodis destacats del nostre pretèrit col.lectiu. En els dos casos, el resultat ha estat excel.lent. Ni més ni menys que a l’altura d’allò que se n’esperava, sabent del talent inqüestionable de l’un i de l’altre (el del mestre Vallverdú ja consagrat des de fa anys, el del ja també mestre de la Seu d’Urgell cada cop més apreciat per la crítica i el públic d’aquí i de més enllà de la Panadella, o del túnel del Cadí, tant és, després sobretot de l’èxit de la multireeditada Obaga).
Vilaró canvia de registre en aquesta nova obra, titulada L’any dels francs (Columna), la qualitat indiscutible de la qual li va suposar el premi Nèstor Luján. Allò que no canvia –per fortuna- és l’estil marca de la casa, el domini absolut de l’idioma i dels recursos literaris, la fina ironia que impregna tota la seva producció tan llibresca com articulista...
...De la seva banda, Vallverdú, en plena forma i fecunditat creativa (enguany ha publicat quatre llibres), aborda a La presó de Lleida, editada per Pagès, la llegenda emparentada amb la cançó tradicional d’aquest mateix títol, ja saben: petita, bonica, lireta-liró... I ho fa amb una imaginació argumental i una elegància estilística que, no per conegudes, no deixen d’admirar-nos. Una novel.la per a adults amb tres novetats: la primera ocasió en què el pare de Rovelló adopta la ciutat de Lleida com a escenari d’una ficció narrativa, la introducció d’una escena eròtica bastant explícita (d’una pàgina sencera, no diré quina, els morbosos s’hauran de llegir com a mínim dues terceres parts del volum abans d’obtenir la seva recompensa) i l’enriquiment d’una prosa ja de per si prou substanciosa amb alguns poemes amorosos de collita pròpia, força inspirats: Enyoro uns ulls de somni / voltats d’ombra i llangor / estany de dolç misteri / on perdre la raó.
Article d’Eduard Ramírez a la revista El Temps (10.02.2004), titulat: Els tombs d’un heroi desencaixat.
L’autor continua fent créixer una carrera que ultrapassa quatre dècades d’activitat literària, en què ha fet assaig, ha traduït més de setanta llibres de temàtica diversa al català i ha destacat en les narracions adreçades al públic juvenil. La Creu de Sant Jordi (1990) i el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes (2000) indiquen la magnitud assolida per l’autor.
A La presó de Lleida ens situa en el temps posterior a la promulgació del Decret de Nova Planta per a Catalunya, un país trasbalsat per la guerra i l’esfondrament institucional. Enmig de les conseqüències d’imposició repressiva del nou poder, ens narra les aventures del Francesc, un jove partidari de Carles d’Àustria que s’uneix a un grup de guerrillers i és fet presoner. Aquest tancament a Lleida serà l’inici del seu doble periple, geogràfic i vital.
D’una banda recorrerem el Segre, els conreus de cereal, l’activitat de les viles, sabrem dels viatges fets a peu o a cavall, del recer de boscos i muntanyes quan els camins no són segurs, o de la vida d’una hisenda amb senyors, masovers i la presència habitual dels mossens. D’una altra, acompanyarem un personatge impetuós però inexpert. Més coneixedor de lletres que no correspondria a la seva posició, viu amb passió els íntims descobriments que el trajecte li procura. Si afegim un punt de sorna podríem recordar aquella dita: “Ensenya’ls a llegir i ja veurem qui llaura”; però la història n’està exempta, de burla, i ens descriu el turment que arrossega Francesc pel fet de no encaixar en una societat massa restrictiva per als seus ideals vitals.
Cal esmentar la incongruència en la datació de cartes entre les pàgines 42 i 70, que provoca una perplexitat innecessària al decurs de la narració. El bon ofici en l’ús dels diàlegs proporciona fluïdesa i nervi a les escenes, recolzades en la traça de Vallverdú amb els personatges secundaris. Aquests introdueixen diversos àmbits socials que, a tall d’estances d’una casa, conformen la visió global des de dibuixos parcials mentre propicien el trànsit del relat cap al desenllaç.
El dinamisme descriptiu i l’habilitat amb què integra els versos produeix una suau fascinació pel context de la història, que subministra profunditat als impulsius moviments del protagonista.
