Les raons de Divendres (2003)
Edicions Proa/La Galera
Col.lecció "Joves/adults"

 

Article de Josep Maria Aloy a Escola Catalana (jul/setembre, 2004):

 

Amb la novel.la Les raons de Divendres, l’escriptor Josep Vallverdú fa un dels exercicis que més li agraden: aprofitar un personatge literari i perllongar-li la vida de ficció i, sobretot, oferir-ne una altra visió diferent a la que el lector ja coneix. Es tracta, com ell mateix reconeix, d’una transgressió profitosa, d’un exercici estimulant i, també, d’una gosadia quasi d’adolescent. Aquest exercici ja el va fer en la novel.la juvenil El viatge del Dofí Rialler del 1991, on imaginava Jim Hawkins, de L’Illa del tresor, arribat a adult i esdevingut navilier, el qual, en casar-se, proposa a la seva dona de fer una nova singladura fins a la famosa illa, indret que no havia revisitat mai... Aquí dóna un tomb de rosca més i recrea la relació que van tenir Robinson i Divendres, però des de les informacions que el mateix Divendres va deixar escrites i que no es corresponen, ni de bon tros, amb la que ens va oferir Defoe.

 

Es tracta d’una història molt suggerent i atractiva, d’un Vallverdú amb vuitanta anys extremadament lúcid i prolífic –l’any 2003 va publicar, a més del llibre que avui presentem, Primi quatre estrelles, La presó de Lleida i El silenci i la pedra...- i d’un Vallverdú que és un mestre en l’art de narrar i que és capaç de crear, amb tres personatges, una història original, escrita amb el nivell literari habitual en ell i amb un tractament dels personatges tan impecable com contundent, sense cap concessió a la simplicitat.

 

La novel.la té els ingredients típics de la narrativa vallverduniana però cal destacar el tractament de les relacions sexuals de dos dels tres protagonistes, que Vallverdú, escriptor per a lectors més joves, no havia considerat necessari fins ara en les seves novel.les i, en canvi, aquí en dóna una descripció tant detallada en alguns aspectes com apassionada i sensual. I, en segon lloc, els missatges, constants i intermitents, a favor de la llibertat, la dignitat i contra l’esclavitud i l’autoritarisme, molt oportuns als temps en què vivim.

 

*************

 

Article de Francesc Pané titulat Les raons de Vallverdú, a La Mañana (8.01.04):

 

... es tracta d’una aventura de la dignitat d’un home: Divendres, el criat de Robinson Crusoe a l’illa del seu naufragi. I també es tracta de la reflexió sobre l’avenç terrible de l’home blanc en la natura verge del nou continent. Un avenç que destrueix el patrimoni natural, que roba els recursos als nadius i que envileix els homes i les dones que van néixer i viure lliures abans de la seva presència.

 

La novel.la argumenta una gosadia majúscula. És el relat de la vida de Divendres... vista des de la perspectiva del mateix Divendres... Vallverdú fa de Defoe i escriu el relat de Divendres sobre aquella aventura... La perspectiva canvia bona cosa...

 

...Divendres-Duba inicia una recerca vital per retrobar el seu esperit i el seu cos lliures. Es rebel.la intel.ligentment contra el seu opressor, se n’allibera astutament (com ho hauria fet l’Ulisses homèric) i retroba el sentit de les coses prop de l’amor d’una dona també trobada casualment i també casualment alliberada del seu propi esclavatge.

 

La natura és l’altre protagonista: una selva espessa feta de carrerons entre arbredes... Un paradís perdut que es revela perdut definitivament –a mans de l’home blanc- al final de la novel.la.

 

Una illa atlàntica, tropical, deserta d’homes i d’esperança és el paratge on es despleguen la dissort, la sort, la contrarietat i l’esperança rompuda de l’home de pell colrada que és Divendres, el crit de Crusoe de bell antuvi i l’home ple de contradiccions en la seva llibertat recuperada i en la seva soledat imposada per les circumstàncies d’una conquesta colonial adversa....

 

La novel.la es llegeix amb passió... Vallverdú és un mestre de les aventures...

 

***********

 

Article d’Andreu Sotorra a l’Avui (28.10.04), titulat: Molt més enllà de Robinson Crusoe:

 

M'atreviria a dir que, a aquells que no hagin llegit mai el Robinson Crusoe de Daniel Defoe, l'autèntic, passar abans els ulls per l'última novel·la publicada per Josep Vallverdú els pot representar un estímul per conèixer què hi va haver abans d'aquest Divendres, un dels personatges del clàssic de Defoe, que l'autor ens recrea i humanitza ara al màxim, fent-li rebentar les entranyes, tant les de l'animal venjatiu com les de l'individu primitiu de bon cor que porta dins, transformant-lo en un personatge igualment de novel·la d'aventures de fa tres-cents anys, però identificant-lo amb un personatge desconcertat, decebut, fora de lloc, com molts dels que ronden perduts per porxades i carrerons de qualsevol urbs civilitzada del nostre segle.

 

Josep Vallverdú escriu Les raons de Divendres entre el 2000 i el 2002. És una novel·la densa, però amena, plena d'imatges, de paisatge exòtic, d'illes verges, de mars sense fi, de sentors, de sentiments, de llenguatge fort com el ferro, travat i contundent, en definitiva, vallverdunià. La va publicar just ara fa un any. I amb un pèl de paciència, i també de mala fe, he esperat que algun crític oficial dels que gosen atorgar premis anuals des de la trona la descobrís abans que un servidor en parlés aquí -falsa esperança!-, si més no perquè la col·lecció on s'ha publicat passa la maroma de la frontera tan difícil d'establir entre joves i adults i que l'editorial faria bé de resituar sense ambigüitats.

Les raons de Divendres és, al costat de La pell freda, d'Albert Sánchez Piñol, l'altra novel·la catalana que qualsevol literatura normalitzada -¿o hauríem de dir honesta amb ella mateixa?- no hauria dubtat gens a posar al costat de la que, també per mèrits propis, ha estat la novel·la dels últims dos anys traduïda a més llengües, gairebé d'un sol cop. I, per cert, sense premi de la crítica en el seu moment, tampoc.

 

Recordo La pell freda perquè Les raons de Divendres té elements que aparellen les dues històries i, atenció, perquè La pell freda, de Sánchez Piñol, es publica el 2002, just quan Josep Vallverdú tanca l'escriptura de Les raons de Divendres. Per tant, no havent-hi cap possibilitat de connexió lectora ni d'influència mediàtica externa, es produeix, en un mateix moment, l'adopció d'un gènere literari i d'una ambientació i una temàtica que, tot i les distàncies i les diferències que es vulgui, es toquen.

Les raons de Divendres dispara la imaginació de Josep Vallverdú i fa que s'empesqui una continuació als avatars del personatge de Divendres, el nadiu sotmès per Robinson Crusoe, i que, saltant-se les lleis de Defoe, li atorgui un esdevenidor al seu gust, però incidint en les lleis de la natura, del dominador i del dominat, del joc de traïcions, de l'amistat tensa, del cultiu de l'odi, de l'idealisme per retrobar l'illa dels avantpassats i del desencant en descobrir que l'home blanc ha convertit els de la seva tribu en esclaus conformistes del mateix jou contra el qual Divendres s'havia rebel·lat, fins a matar, si calia.

Per això deia que Les raons de Divendres, una de les novel·les més rellevants de l'extensa obra de Josep Vallverdú -i escrita als 80 anys-, dóna als nous lectors l'empenta que feia falta per redescobrir com devien anar de debò -és una manera de dir- les peripècies a la ficció del nadiu Divendres amb el nàufrag Robinson, tal com el món, des que és món lector, les coneix.